Cristina Gómez i Lozano, psicòloga clínica de PsicoBenestar especialitzada en adults i joves, ajuda a les persones a superar situacions complicades i recuperar el seu equilibri emocional des de una perspectiva integradora-humanista. A connecTerrassa hem volgut conèixer més de prop en que consisteix aquesta psicoteràpia, i entendre com ens afecta la crisi econòmica desde una visió psicològica intregradora.
Cristina, explica’ns com vas començar a interessar-te per la psicologia. Per què et vas especialitzar en psicoteràpia humanista per a joves i adults? Què en penses de les corrents conductivistes o psicoanalítiques?
Tota la vida he treballat en l’àmbit de la salut. En el tracte diari amb el pacients sovint em provocava una sensació que jo identificava com una mena de senyal que indicava que l’origen, o gran part del seu patiment, estava lluny del lloc on es buscava.
La seva salut era contemplada amb una visió mecanicista que reduïa els mals o queixes de la persona a un problema estrictament físic, descartant altres orígens. Ara sé que l’estranyesa que sentia era una ressonància que em feia veure que el patiment de certes persones no tenia a veure amb cap alteració orgànica, sinó que molta simptomatologia física era el reflex d’un problema psicològic.
El meu interès per la psicologia humanista es deu a diferents professionals de la psicologia dels quals he pogut aprendre, i que he anant trobant durant la meva formació.
Quan realment vaig decidir que aquesta seria l’orientació que seguiria va ser a la carrera, durant les pràctiques. Vaig tenir la sort de poder realitzar-les en un centre d’orientació humanista, i la seva forma de treballar amb el client em va captivar.
El terapeuta desplegava una sèrie d’habilitats molt bàsiques i senzilles però de molta importància en el procés terapèutic. El resultat era que la persona se sentia acollida amb plena empatia, calidesa, respectada i validada en el seu patiment, sense judicis sobre les seves actuacions, pensaments o forma de sentir, i acceptada de forma incondicional.
La percepció que jo tenia és que s’establia una relació sanadora pel simple fet de donar-se aquestes condicions. L’actitud del terapeuta, que sense ser directiu emprava les tècniques per a que la persona se n’adonés i prengués consciència de la seva experiència en el present i es responsabilitzés d’ella, fent que desenvolupés els seus propis recursos per a resoldre els problemes.
Sé que en aquell moment vaig decidir que aquella seria el tipus de teràpia que a mi m’agradaria rebre, en cas de necessitar-la. La que em fes adonar i prendre consciència dels meus conflictes, la que no marqués com a “normal” o “patològica” la meva conducta, la que atengués a les meves emocions i al meu patiment… la que em fes sentir una persona que, tot i els seus problemes, té la capacitat de refer-se, trobar el seu camí, i que la faci viure en coherència amb si mateixa, respectant-se i acceptant-se.
Us explicaré de forma metafòrica el perquè vaig decidir especialitzar-me en la psicoteràpia per a adults i joves. Jo comparo la part que pateix de la persona, la més emocional, amb un nen perdut que se sent vulnerable, fràgil i espantat… Doncs bé, a mi m’agrada agafar a aquest nen de la mà i acompanyar-lo mentre creix, desenvolupa habilitats, i agafa les forces i empenta suficients per a trobar el seu camí i emprendre’l tot sol.
El meu coneixement sobre la corrent psicoanalítica és molt discret, fet pel qual no m’atreveixo a versar-hi una opinió fonamentada, ja que correria el risc de ser desafortunada. Respecte al conductisme em sembla interessant la seva aportació sobre els processos d’aprenentatge i condicionament humà, però la seva perspectiva em resulta extremadament reduccionista.
En que consisteix la psicoteràpia? Quines estratègies fas servir per ajudar a les persones a recuperar el seu equilibri o superar situacions complicades?
La psicoteràpia és un procés de comunicació interpersonal en el qual es troben dues persones (o més, depenent si parlem de teràpia de grups o de parella): el/la terapeuta, com a expert/a en psicologia, i el client/a, que és l’expert/a en el seu problema. Junts treballen per a aconseguir resoldre el problema o conflicte que genera malestar a la persona, generant canvis de diferent nivell, que repercuteixin en una millora de la salut i benestar del client/a.
En les meves teràpies aplico una perspectiva integradora, fet pel qual, depenent de les característiques de la persona que em fa la demanda d’ajuda i del seu problema, aplico unes tècniques i estratègies o bé unes altres.
És a dir, a la meva forma d’entendre no hi ha una teràpia “estàndard” per a tots els clients que fan una mateixa demanda i que s’aplica sistemàticament. Jo entenc la teràpia com un procés creatiu i dinàmic el qual va agafant forma i textura depenent del material que va sorgint a les sessions, i de com va responent el client. Cada persona és única, a l’igual que la seva experiència vital i el seu patiment, per tant, el tractament ha de ser tant únic com ella mateixa.
Diversos experts en salut declaren que la crisi econòmica que estem vivint augmenta el risc de patir problemes de salut mental. Com ho veus des de una perspectiva integradora-humanista? Quins són els problemes psicològics més comuns avui en dia? Quin sector de la població n’ha quedat més afectat?
Per descomptat que la crisi econòmica és una font d’estrès molt important. La gent està patint molt, no és cap secret ni cal fer cap macro-estudi per adonar-nos que les persones que ens envolten; la nostre veïna, el nostre cosí, o una amics, o nosaltres mateixos, estem patint en aquest context econòmic.
La meva visió de tot plegat és que la gent té una sensació de vulnerabilitat molt gran ja que han perdut el que per a mi és fonamental: la capacitat de decidir i dirigir com volen portar les seves vides. I és que hem arribat a un punt en el que les persones no poden tenir unes expectatives sobre necessitats tant fonamentals com són uns ingressos estables que els permetin estructurar la seva quotidianitat.
Els joves no poden passar a la vida adulta perquè no poden accedir a un habitatge. Els adults, ja independitzats, no poden plantejar-se tenir fills perquè no saben si els podran mantenir. Els treballadors (que treballen) ho fan en situacions de molta pressió. Els infants pateixen les conseqüències de l’estat d’ànim d’uns pares en situació d’atur. Les persones grans, lluny de poder relaxar-se, estan molt preocupades pel futur dels seus descendents (i, això, si amb sort no els mantenen ells). Etc, etc, etc…
En aquest context, els problemes psicològics més habituals són l’angoixa, la depressió, els consum de substàncies, les pors, problemes relacionals, ”burnout” laboral, insatisfacció generalitzada, etc.
Totes les persones estem interconnectades entre nosaltres, si a una persona li passa quelcom, afecta al seu entorn, i alhora aquest entorn està envoltat per un altre que també acabarà rebent.
Per tant, tots els sectors de població han quedats afectats, si bé els que més la pateixen són aquells que abans de la crisi ja eren desafavorits i amb poca xarxa de suport.
Hi ha persones que creuen que la figura del psicòleg no es necessària, i que un mateix se’n pot sortir de qualsevol situació. Què els diries? Què creus que els fa ser reticents?
Crec que el que fa ser reticents a les persones és el desconeixement del què és i fa un psicòleg. Hi ha persones que creuen que només cal acudir a un psicòleg en cas d’“estar boig” o “plorar molt”.
És evident que els psicòlegs estem per ajudar a les persones que tenen una simptomatologia molt evident i desfermada, però també estem per ajudar a les persones que són completament funcionals i que aparentment no tenen cap problema a solucionar els diferents aspectes que els poden fer sentir malestar psicològic.
Podem ajudar a millorar les relacions que es donen entre diferents persones (pares, fills, parelles,…), reconduir formes d’actuar que no ens fan cap bé, millorar capacitats personals, facilitar el pas d’una etapa evolutiva a una altra, superar pèrdues, etc.
Jo crec que molta part del problema en com es veu al psicòleg és l’estigma que recau sobre la malaltia mental, i la creença social de que hem de ser “normals”. Aquest dos factors ens fa rebutjar (i amagar) tot el que pugui associar-se als problemes psicològics i als psicòlegs.
No dubto que hi hagi persones que se’n puguin sortir de situacions molt adverses totes soles. Però, el cas és que ni tots som iguals, ni tots tenim els mateixos recursos personals, ni les mateixes capacitats, ni les mateixes necessitats, així que el que pot afectar greument a una persona pot ser poc significatiu per a una altra.
A aquestes persones els faria estar agraïdes per la fortalesa que tenen, però els demanaria que no extrapolessin la seva vivència als altres. També els faria reflexionar sobre la creença d’haver-se’n de sortir tot sols d’una situació complicada. I si resulta que fent-nos acompanyar per un psicòleg ens en sortim abans i amb menys patiment? I si resulta que gràcies a aquesta companyia a en sortim més enfortits de la situació? I si la companyia del psicòleg fa que superem el problema amb menys pèrdues? Ja veus que se m’acudeixen molts “i si…”.
I, ja per acabar, seguint la tradició habitual a les entrevistes de connecTerrassa, voldríem que ens recomanessis dues coses: 1) Una web/autor del vostre sector que trobis interessant, i 2) Un comerç, bar, restaurant i/o professional de Terrassa que t’agradi per un motiu o altre.
M’és molt difícil respondre a aquesta pregunta, ja que en anomenar a una persona, professional, comerç, etc. es podria pensar que me n’oblido de la resta.
Em passa el mateix que quan em fan dir quina és la meva cançó preferida. La meva resposta sempre és la mateixa; en tinc moltes!
Puc triar una o una altra depenent de l’estat d’ànim, del moment del dia, o de l’activitat que estigui fent en el moment.
El mateix passa amb professionals, comerços o serveis, depenent de les necessitats del moment, del què m’estigui ocupant el pensament,…
A Terrassa tenim la sort de que hi ha molta gent que fa les coses molt bé, però el que jo més aprecio de qualsevol professional o servei és que, a banda de fer bé la seva feina, tingui un tracte amable, proper i càlid.
En definitiva tenir la sensació de que per aquella persona atendre’m bé no és una “feina” a fer sinó part integrada en la seva persona.
A veure, triaré com a criteri per a fer la recomanació el comerç que he visitat anterior a respondre aquesta pregunta. Recomano la Peixateria Torrents, al carrer Cervantes, tenen molt bon peix, però el millor de tot és la seva dependenta, la Montse; alegre, atenta, honesta, eficient i molt maca!
De webs i recursos electrònics també n’hi han molts i de molta qualitat. Una que pot estar bé perquè el llenguatge i continguts no són estrictament “acadèmics” o dirigits exclusivament a professionals seria la de Psicoactiva http://www.psicoactiva.com/
—
Entrevista feta per Cristina Marceló per a ConnecTerrassa el 16 de desembre de 2014.